Vaig néixer després de la guerra, el 1950, però el record del bombardeig on es va ensorrar quasi tot era encara present. Algunes coses de casa encara faltaven perquè s'havien ensorrat.

La meva mare i la meva àvia vivien a la cantonada Balmes-Gran Via. La majoria dels veïns havien marxat. La meva mare que tenia 11 o 12 anys, no havia anat a l'escola. Es van sentir les sirenes però no van baixar als refugis. Les alarmes eren tant freqüents i es trigava tant a baixar i tornar a pujar que era impossible baixar cada vegada que sonaven les sirenes.

Els avions s'orientaven pel monument a Colom, pujaven per les Rambles i seguien cap a munt deixant anar les bombes com si fos una tempesta que s'acosta i després s'allunya. La probabilitat que la bomba et caigués a sobre era molt baixa.

El rebedor era el lloc més segur. La meva àvia, la meva mare, la germana de la meva àvia amb els dos nens de 2 i 3 anys es van refugiar allà. El senyor Trias que havia vingut de visita no. Considerava que si li havia d'arribar la hora li arribaria igual aquí o allà.

De cop ja no es va veure res. La pols ho amagava tot. Van comprovar que tots estaven bé menys el senyor Trias que no sabien on era.

Quan la pols es va anar aclarint van veure que la casa del costat no existia i es veia la gent al carrer que els indicava la manera de baixar despenjant-se per les runes de la casa.

Tots van poder baixar però el senyor Trias no. Havia mort en el bombardeig.

Com cada any, el concurs Maria Canals ha posat pianos als carrers de Barcelona. Mozart va escriure aquesta sonata quan tenia 9 anys.