Quan jo era petit, de vegades la meva mare em recitava poemes de Maragall. Un dels que més li agradaven era El Compte Arnau. Ara que ens acostem a Tots Sants i estem confinats pel coronavirus l'he trobat a internet: https://ca.wikisource.org/wiki/Visions_i_Cants/El_Comte_Arnau
XVIII
ESCOLIUM
Com dos que enrahonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l'un pel caire del marge assoleiat,
i l'altre abaix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s'han parlat,
cos i esprit ell, més ella tota esprit.
adalaisa
Ai! Quina engunia aquest camí!
Tan fosc, tant fosc, i tant de mal seguî!
Vegés al menys el sol i les montanyes,
les coses resplendint sota 'l cel blau,
i no pas aquest llim de veus extranyes
sens forma ni color... Digues, Arnau:
qui es aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de la eterna inquietud.
el poeta
Vius la vida veritable
de l'esprit, i encara't dol?
Camines a lo inmutable...
adalaisa
No hi ha res com veure'l sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el sò'ns deixi atuits,
mal el cos tot se'ns inferni,
patint am tots els sentits,
jo vui la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no'n sé d'altra manera,
ni cap altra'n vui provar.
el poeta
La vida que tu are ansies
es la gran resurrecció.
Prou no't fóra la que havies,
però l'altra encara no.
adalaisa
Doncs tu bé te n'acontentes
de la vida que are tens.
el poeta
Si jo puc veure al bell travers del món
lo que per tu es un pur goig o torment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d'ella dues vides són.
Mes si aquest esser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m'estimaria abandonâ-ls,
per a esser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller propia i que tinc fills,
i qu'en el cim de les pairals montanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l'amor i la lluita es la meva hora
i em calen braços per aimâ i lluitâ.
Tot lo que tinc m'ho vull, i pit i fòra...
Mes, què sé jo lo que voldré demà?
adalaisa
Ditxós de tu, que pots volê am veu viva
i qu'ets a temps a pendre i a deixar,
i tens a casa la muller captiva
que't dóna fills i filles a estimar.
Però, digues còm fou que la trobares
i ahont florí l'amor i ahont granà;
diga-m de còm les dònes tornen mares
en aquest món hont mai haig de tornar.
el poeta
En una vall del Pirineu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recóndita,
com la viola qu'embalsama'ls boscos.
Mes are jo l'he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa,
perquè Deu benehia ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i son formosos.
Còm són acostumats al bés mos llavis
i els ulls a mirâ avall cap els petits,
i a doblegar-se'l còs per a estimar-los
més d'aprop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, prò tenint-los ben fermats!
Cada bés en cad'un té'l seu gust propi:
mai he besat a dos d'igual manera,
però a tots dolçament, perquè són docils
a l'esguard maternal que a sobre'ls vola
ab aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me'ls agombola tot el dia
i me'ls vetlla de nit, fins adormida,
oh sòn de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que't sento dins la fosca?
adalaisa
Ah! Tingués jo'ls ulls oberts a llum del día,
d'altre crit, d'altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bestia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan extranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria ab riure com d'orat.
¿Què'm faria'l dolor, ni què'l desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni'l perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís còm l'infant, desprès del ventre,
morat d'ofec encara, arrenca'l plor!
el poeta
Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,
solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos donèu la abraçada furiosa
i vostre bés ressona com un cant!
Llavores que'l marit, més fred que'l marbre,
tremola encara com la fulla a l'arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajegudes vosaltres, sens memoria,
embriagades per la gran victoria,
el rebreguèu al pit,—volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, ¿què somnies
de tenî un fill, si ja no ets d'aquest món,
i en el món qu'ets no hi calen fills ni filles,
perquè'ls esprits lo que han de ser ja ho son?
adalaisa
I, què sabs tu ni d'aquest món ni d'altres
ni de lo que es un còs o un esprit,
ni lo que un gran desitj pot en nosaltres,
restant en l'ultim ai! del nostre pit?
Tu'm tens per morta i jo'm tinc per viva;
més tal com si enterrada viva fos,
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me'l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?
el poeta
Alguna veu jo sento en aquest punt
que d'altre modo no la sentiria.
adalaisa
Oh! La veu sense sò del que es difunt!
No es pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrement entorn me ressonava:
aquella, amic, es la que jo't demàn,
i lo demés que amb ella's comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no'm pots tornâ al món, calla i acaba.
el poeta
Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes;
la poesia tot just ha començat
i es plena de virtuts inconegudes.
Mes are tens rahó, prou hem parlat.
esperèm en silenci altres vingudes.