Ha sigut un sant Jordi amb estones de sol i altres estones de pluja vent i pedregada.

Les Amoureux. Marc Chagall

        El dia revolt

        Fes batre de nou el cor que s’enuja;
        per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
        oh dia revolt de sol i de pluja,
        ¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

        Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
        Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
        Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
        no saben si plores o rius.

        Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
        trontolles els arbres del cim a la rel,
        i menes quadriga que va a la batuda
        dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

        Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
        t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
        i clapes de llum la terra atuïda,
        i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

        Regolfa ta veu per dins de la serra
        i sonen les balmes d’aquesta clamor:
        ―Desvetlla’t, oh cor de la terra!
        que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.

        Trasbalses la pau en ta via;
        l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
        I fins de les fosses aixeques follia
        i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

        ¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
        i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
        i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
        que alegra i endola l’espai?

        ¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
        oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
        Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
        desig renovant, desig rebatent!

        Salut a la tendra donzella
        que vela son pit, adés borronat;
        a cada semença que romp la tavella,
        a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

        Salut a la vida, del fons de la força infinita,
        jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
        i a la visió, en signes volubles escrita,
        sospirant al lluny en dispersió.

        ¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
        cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
        Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
        Salut a la Pàtria, no encara nascuda
        com l’hem somiada sos fills. 
             
              Josep Carner